Fa no gaires dies sortien a la llum les últimes dades sobre l’enquesta que l’ACAB (associació contra l’anorèxia i la bulímia) realitza anualment a adolescents.
Les dades esfereïdores
El 47% de les noies es vol aprimar
El 21% dels nois es vol aprimar
El 41% de les adolescents ha fet dieta per aprimar-se
El 23% dels adolescents ha fet dieta per aprimar-se
Respostes de 5135 alumnes d’entre 12 a 16 anys.
De fet, aquestes dades fan encara més mal si les comparem amb els resultats de l’any anterior.
En l’etapa 2019-2020
El 32% de les noies es vol aprimar
El 15% dels nois es vol aprimar
La insatisfacció amb el cos és una realitat que cada vegada afecta a menors.
I això vol dir que independentment de les característiques personals estem fent quelcom fatal com a entorn i societat.
En psicologia tenim un terme anomenat DESITJABILITAT SOCIAL.
La tendència a respondre o comportar-se d’acord a les expectatives socialment acceptades i no d’acord amb les tendències individuals.
És a dir, que prioritzo la necessitat d’encaixar a les meves pròpies necessitats.
I sembla senzill jutjar aquest comportament i dir que cal ser un mateix, ser autèntic i que no ens hem de deixar influenciar, però no és gens fàcil de dur-ho a la pràctica.
En els infants i adolescents hi ha una necessitat imperiosa de pertànyer a un grup. De sentir-se volguts i “mirats”.
Molts vegades tinc la sensació que a els adolescents i infants els llancem a una espècies de circ de supervivència social en el que han de lluitar constantment per esquivar crítiques, insults, comentaris i vivències molt dures i pels que no estan preparats.
I a més, a vegades els propis instigadors d’aquestes paraules feridores son precisament les mateixes persones a les quals estan vinculades o formen part del grup al qual volen pertànyer.
Són companys de classe, amics, pares, germans, entrenadors, monitors…
Aquests últims dies ha coincidint que nenes molt menudes a consulta, d’uns 8-9 anys, m’ha explicat que es senten grasses. Que no els agrada la panxa i que els companys es riuen d’elles.
I em dol moltíssim escolar-les.
Escoltar el seu patiment, el seu autoqüestionament, el seu inici de la mirada punitiva en el seu propi cos.
Em dol quan em pregunten si els passa res estrany, de si no valen, si son lletges… I si tot això implica que no son mereixedores d’encaixar.
És tan important treballar l’acceptació.
I no des de la resignació sinó des de la perspectiva que ningú té dret a marcar un cànon de perfecció. Que no hi ha un ideal. Que no existeix la homogeneïtat en les persones.
I que no es quedi en un discurs buit i de cara a la galeria sinó en fets.
I això passa per treballar-nos molt a nosaltres com adults i com a models.
A no contaminar el seu cap amb projeccions pròpies.
A no naturalitzar comentaris despectius com a coses de nens.
Duresa si us plau.
Protecció.
Però sobretot molta EDUCACIÓ en majúscules.
Necessitem més referents de heterogeneïtat. De cossos, de formes, de transformació vital.
Que la vellesa és un procés de la vida, que igual que canvia la nostra forma de ser també ho fa el nostre cos.
Acceptació de com som i com són els nostres infants i adolescents sense posar el focus de la importància en l’aspecte físic.
